Sensellarisme i accés a l’habitatge, l’experiència de la Fundació Mambré
14/02/2023
A Catalunya, s’estima que 18000 persones es troben en situació de sensellarisme, en les seves condicions més greus: sense sostre, en allotjament d’emergència i en albergs i allotjaments temporals per a gent sense llar (INSOCAT, ECAS, 2022). El sensellarisme és un fenomen amb múltiples causes: la situació econòmica i el mercat immobiliari, la rigidesa dels serveis socials i dels processos institucionals, migracions, discriminacions, i causes personals i relacionals com la falta de xarxa social, ruptures familiars, problemes de salut, dependència o l’edat, entre altres.
Com posa de manifest l’informe INSOCAT 14 d’ECAS, “l’habitatge, malgrat ser un dret bàsic, s’ha convertit avui dia en un problema estructural i un dels principals generadors d’exclusió social”.
La solució requereix de la conjugació de diferents nivells de resposta amb dos fonaments: la garantia del dret a un habitatge digne i la persona al centre de l’acció social. Per això, l’ampliació del parc públic d’habitatge assequible i social amb la dotació pressupostària adequada ha de ser la prioritat.
L’experiència de la Fundació Mambré, pionera en la gestió de habitatge per a persones sense llar, és una experiència de xarxa, partenariat i flexibilitat que fa possible la provisió d’habitatge digne i l’acompanyament social amb l’optimització dels recursos econòmics disponibles. Mambré ofereix habitatge amb diverses fórmules segons les necessitats de les persones i els mètodes d’intervenció que es prioritzin en cada cas o programa. La possibilitat d’exercir el tanteig i retracte per a la compra d’habitatges amb finançament bonificat de la Generalitat és una oportunitat per a ampliar la borsa disponible.
Les metodologies d’acompanyament en sensellarisme tradicionalment s’han basat en el model en escala, en què la persona va superant un seguit de “graons” relacionats amb la inserció laboral, desintoxicació d’addiccions, tractaments en salut mental, segons el cas, fins a aconseguir un grau suficient d’autonomia i accedir a un habitatge compartit. En aquest camí els recursos d’allotjament són diversos i temporals: pensions, albergs, allotjaments residencials, fins a pisos d’inclusió. El lideratge del pla de treball per a assolir aquesta autonomia recau en les persones professionals de l’allotjament o institució on la persona es vincula. Aquest model, no obstant, no ha resultat efectiu en molts casos, especialment els més cronificats en situació de carrer en què les recaigudes poden ser freqüents i l’abandonament del procés suposa també la pèrdua de l’habitatge o allotjament.
Els darrers anys, s’ha anat estenent un nou model conegut com “Housing First” (Primer la llar), com un nou paradigma de l’acció social que separa l’habitatge del tractament o acompanyament social, de manera que en primer lloc s’ofereix una llar digna com un recurs no condicionat al seguiment de tractament i no com una finalitat. L’habitatge sol ser individual i amb vocació de permanència. A partir de l’habitatge l’acompanyament posa la persona al centre, com a subjecte de ple dret i respectant les seves pròpies decisions, i no es condiciona la permanència a l’habitatge al compliment d’un pla de treball. Una de les principals limitacions per estendre el model a Catalunya és la falta d’habitatge protegit i social que asseguri la permanència i la possibilitat que la persona sostingui directament l’acord de tinença de l’habitatge. Les alternatives de captació d’habitatge a través del mercat privat encareixen els programes i dificulten la seva sostenibilitat.
Més enllà d’aquests dos models, Mambré i les entitats socials amb qui col·laborem implementem nous programes que combinen l’experiència dels dos models descrits i el treball en xarxa amb la voluntat d’oferir possibilitats d’accés a un habitatge social, estable i segur. En aquest sentit, el programa Cohabitatge ofereix un contracte de lloguer en habitatge compartit amb vocació de permanència a un preu proporcional als ingressos a persones que han recuperat la seva plena autonomia, però amb ingressos precaris que impedeixen el seu accés directe al mercat privat d’habitatge.
Els programes engegats més recentment conjuntament amb Sant Joan de Déu Serveis Socials, Caritas Barcelona i Formació i Treball, com són Insula i Vesta – aquest darrer amb el Consorci del Besòs i els Ajuntament que el conformen – estableixen la separació contractual, és a dir, la persona o família atesa formalitza un contracte de lloguer de l’habitatge amb Mambré i un contracte d’acompanyament social amb Sant Joan de Déu, entitat que portarà a terme un acompanyament social intensiu durant un determinat període de temps. L’aportació de la persona al lloguer serà proporcional als seus ingressos. La finalització de l’acompanyament social no implica que la persona hagi de deixar l’habitatge si el pot sostenir de manera autònoma.
En definitiva, les últimes iniciatives busquen adaptar el recurs habitatge a la persona.
Maira Costa Casas